Ganador Gustau Pérez: Tensions a la ciutat global: liberalisme o equitat?

pexels-photo-302769

Fa ara 25 anys, el politòleg Francis Fukuyama (1992) publicava la controvertida obra La fi de la Història, on defensava que després de dècades de lluites ideològiques, la caiguda del comunisme feia del liberalisme democràtic l’única opció viable i esdevenia la ideologia hegemònica arreu del món. Tot i les crítiques plantejades a l’autor, podem convenir amb ell que el nostre context s’emmarca dins la democràcia liberal i el model econòmic capitalista, i que dins d’aquest marc ens movem en un pèndul que va de posicionaments on es prioritza la llibertat (liberalisme/conservadorisme) a d’altres on es prioritza la igualtat (socialdemocràcia), en etapes més o menys prolongades. Quant a l’actualitat, els darrers anys i com a resposta a la crisi econòmica i financera del 2008 han predominat els primers, tot i que en clau municipal les darreres eleccions de 2015 han suposat un gir en les principals ciutats valencianes i espanyoles.

Podria semblar que açò no tinguera massa a veure amb l’urbanisme, però res més lluny de la realitat. L’urbanisme no és un procés autònom que es pot entendre de manera aïllada, sinó que cal analitzar-lo en relació amb altres camps com l’econòmic, el polític o el social (Castells, 1979, Harvey 1973). Així, l’urbanisme ha anat evolucionant històricament i ha respost a les necessitats de l’economia, la voluntat política, les lluites socials o els avanços tecnològics, tots ells al seu torn relacionats amb la ideologia.

Seguint a Castells, la disposició i els trets arquitectònics dels entorns urbans expressen els conflictes esdevinguts entre diferents grups socials. I ara, a més, les tensions no es donen només entre actors locals o estatals, sinó que amb l’adveniment de les ‘ciutats globals’ (Sassen, 1999), entren en joc els interessos d’actors internacionals. En aquest escenari s’hi troben doncs: grans empreses, bancs o fons d’inversió amb interessos principalment econòmics; l’Administració, que vetla per l’interés general; els moviments socials o col·lectius que defensen un interés comú, etc.

Un cas d’estudi d’actualitat sobre les tensions que es generen entre tals actors a la ciutat és el de la gentrificació. Per a alguns clàssics com Park (1967), aquest fenomen no seria més que un procés natural pel qual uns habitants van substituint a altres, igual que ocorre en la natura; mentre que per a d’altres,

seria l’expressió urbana de l’auge de la ideologia neoliberal i de la mercantilització de la ciutat. Això mateix es recull a ‘First we take Manhattan’ (Sorando i Ardura, 2016), on s’analitza la transformació de diferents centres urbans, la qual uns interpreten com a regeneració i renaixement urbà, mentre que d’altres l’entenen com a venda de la ciutat. Aquesta diferència en la comprensió de la gentrificació com a fenomen natural o com a fenomen de disputa, indica que l’urbanisme no és neutre, i que les diverses interpretacions dels fenòmens urbans provenen de marcs ideològics diferents.

De fet, la presumptuosa absència d’ideologia és també ideologia i en aquest sentit tenim un altre cas de força actualitat, com és la desregulació del sector dels apartaments turístics. Així el laissez-faire característic del liberalisme econòmic està tenint un important impacte en les diferents ‘ciutats globals’ què han arribat tard a adaptar-se al fenomen. El canvi en els usos de l’habitatge, que passa progressivament de ser un bé de consum a ser un bé de gaudi per als turistes i d’inversió a nivell transnacional, genera un conflicte d’interessos entre propietaris, turistes i residents, on aquests útims acaben sent expulsats dels seus llocs de residència per l’increment del preu.

El conflicte d’interessos que trobem en l’habitatge, el trobem també en l’espai públic, per exemple en el dilema de la gentrificació verda. I és que tal com indiquen els estudis d’Anguelovski (2016), la implantació de zones verdes en una determinada zona provoca un augment del preu de l’habitatge i, en conseqüència, l’expulsió de les classes humils dels seus llocs de residència, que són substituïdes per persones amb majors recursos.

Què fer davant aquest fenomen? Lògicament deixar de millorar entorns urbans per no produir l’expulsió de residents no és la solució. Calen polítiques complementàries que facen contrapès a aquests processos de ‘segregació urbana’ (Nel·lo, 2016). Calen altres polítiques d’habitatge, com la creació de parcs públics d’habitatges, una modificació de la regulació dels contractes de lloguer, l’impuls a la cessió de vivendes, o la recuperació de pisos en desús. Cal, per tant, intervenció pública i comunitats fortes que formen part de la presa de decisions i la planificació del territori. Sobre tot, incloent aquells actors que

han estat exclosos d’esta esfera fins ara (immigrants, dones, xiquets, classes humils…).

Això és al menys el que s’espera dels governs que han arribat per canviar la balança de postulats més liberals a d’altres més equitatius. Si ho han fet o no, tindrem temps d’avaluar-ho. Cert és que en polítiques d’habitatge, per exemple, tindran lloc tensions entre les diferents administracions donades les seues competències, però en qualsevol cas hi ha espai per als avanços, com ara que la presa de decisions passe de sistemes representatius a sistemes més deliberatius on s’incorpore la mirada inclusiva.

Cal tindre present que si un determinat barri o carrer és d’una determinada manera deixa de ser d’una altra, i que aquesta decisió té conseqüències per a les persones que allí habiten. Açò no vol dir que siga un joc de suma zero, però sí que caldrà triar entre unes o altres preferències, i ací és on l’Administració ha de posicionar-se. I en eixe sentit, hauria de respondre a dues preguntes que fonamentals: per a què i per a qui és la ciutat?

Per acabar i tornant a l’inici, en el seu article El futur de la història (2012) Fukuyama rectifica respecte a que la història haja conclós. Admet que el declivi de la classe mitjana després de l’actual crisi econòmica pot acabar impactant en la solidesa de la democràcia liberal, arran del procés d’acumulació de riquesa en poques mans. La història, per tant, no ha acabat; està per escriure. I en eixe futur necessitem ciutats per a la gent (Gehl, 2010), inclusives i equitatives.

city-cars-road-houses

BIBLIOGRAFIA

Castells, Manuel. 1979. La cuestión urbana. Madrid: Siglo XXI.

Fukuyama, Francis. 1992. El fin de la historia y el último hombre. Barcelona: Ed. Planeta.

Fukuyama, Francis. Gener/febrer 2012. “The Future of History. Can Liberal Democracy Survive the Decline of the Middle Class?”, Foreign Affairs. New York: The Council on Foreign Relations, Inc. Disponible en: http://www.foreignaffairs.com/articles/136782/francis-fukuyama/the-future-of-history.

Gehl, Jan. 2014. Ciudades para la gente. Ciudad Autónoma de Buenos Aires: Infinito.

Harvey, David. 1979. Urbanismo y desigualdad social. Madrid: Siglo XXI.

Nel·lo, Oriol. 2016. “Desigualdad social y segregación urbana. Una reflexión a partir del caso de Barcelona”, en Arturo Orellana et al., eds. Urbanización planetaria y reconstrucción de la ciudad. Santiago de Chile: RiL, editores (p. 287-318).

Park, Robert i Burgess, Ernest. 1967. “La ciudad” en Urrutia, Víctor, 1999, Qué es la ciudad, pp. 37-60. Navarra: Editorial EVD.

Pearsall, Hamil i Anguelovski, Isabelle. 2016. “Contesting and resisting environmental gentrification: Responses to new challenges and paradoxes for urban environmental justice”. Sociological Research Online. 21:3, 1-7.

Sassen, Saskia. 1999. La ciudad global. Buenos Aires: Universidad de Buenos Aires.

Sassen, Saskia. 2003, diciembre. “Localizando ciudades en circuitos globales”. Revista eure, Vol. XXIX, Nº 88, pp. 5-27, Santiago de Chile. Disponible en: http://www.scielo.cl/pdf/eure/v29n88/art01.pdf

Sorando, Daniel i Ardura, Álvaro. 2016. First We Take Manhattan. La destrucción creativa de las ciudades. Madrid: Ed. Catarata.

“Somos politólogos y politólogas, somos AVAPOL”